_PORTADA_j.jpg)
Dobles, meitats i centaures
Amb la publicació de Les coves de Haidrahodahós el regal ha estat doble. Primer, el naixement d’un nou projecte editorial atent al detall i al disseny. (L’editorial porta el nom de Karwán, que significa “caravana”. El seu símbol remet a les figures votives, de grans ulls, trobades al jaciment sirià de Tell Brak. Els fundadors, Valèria Macías Pagès i Kamiran Haj Mahmoud, esperen mitigar alguns descuits editorials publicant, per exemple, certs autors àrabs contemporanis.) Segon, l’oportunitat d’aprofundir o meravellar-se per primer cop amb un escriptor tan especial com Salim Barakat, poc divulgat aquí, tot i la trentena de títols que han produït 40 anys de constància literària.
Barakat, escriptor en llengua àrab, és kurd, nascut a mitjan segle XX a Qamixli, al nord de Síria. Es va donar a conèixer com a poeta, a 22 anys. Va estudiar literatura àrab a Damasc, però aviat va abandonar el país per establir-se a Beirut i treballar-hi de periodista. La invasió del Líban per part d’Israel el va forçar a saltar a Xipre (illa, recordem-ho, partida en dos per la Línia Verda). El 1999 es va exiliar a Suècia, on encara resideix. El suec i el noruec, de fet, són les llengües de traducció que més bé (és a dir, més assíduament) l’han tractat. En francès ha aconseguit sumar uns cinc títols, però encara no ha penetrat l’autarquia anglòfona. Goytisolo (per context s’endevina quin) ja havia romput una llança en favor de Barakat, defensant que, malgrat l’estil exuberant, “su rica y bella textura no debe nada, como suele ser entre nosotros, a Faulkner ni a García Márquez”. La menció a Gabo no és en va; la crítica europea assimila Barakat a una eventual branca semítica del realisme màgic, per bé que (i això és el que Goytisolo volia deixar clar) aquesta no sigui la tradició que l’origina. Podríem col·locar-lo vora de Lezama Lima, Mujica Láinez o Cunqueiro, però, en tot cas, ha arribat on ha arribat per altres vies.
A Espanya se li coneixen tres llibres que són tres graus de compromís amb la realitat (o, si es vol, amb la fantasia). El 2001 l’andorrana Límits Editorial va publicar La llagosta de ferro, que és el testimoni cru (=realista) de la infantesa kurda del seu autor. El traduïa Margarita Castells Criballés. I ara tot just fa un any Navona recuperava una novel·lassa de 1990, Las plumas, en traducció de Carolina Frías Ortiz i Almudena García Algarra. L’obra és una peregrina carta al pare, redactada a l’exili xipriota, que passa comptes amb la història del Kurdistan, els seus herois (ficció) i els líders polítics (realitat), les aus i les plantes que marquen la cosmovisió d’un poble, sense estat, dispers entre quatre països; un nus gordià que ve de lluny.
Però l’última incorporació a les llibreries, la que assoleix el grau més alt de fantasia, és aquesta novel·la curta de títol renillant, Les coves de Haidrahodahós. Aquí, la imaginació concorre amb la poesia. Barakat abandona la geografia coneguda i s’atreveix amb un exercici de mitopoiesi; la definició de tot un món, les criatures que el poblen, els seus rituals... Haidrahodahós és una nació de centaures, on no existeixen els somnis sencers, sinó que tothom es lleva amb el record de mig somni que és compartit, amb un altre somiador, un company íntim; l’individu no és complet, per si sol, en aquest regne cavernós de grutes connectades. La normalitat de Haidrahodahós es veu alterada quan el monarca estableix que els somnis li siguin revelats en audiència pública. Aquest fet desencadena diverses intrigues. Coincideixen amb una altra anomalia: la descoberta de la imatge d’un ésser extraordinari l’anatomia del qual, tot i recordar la part superior d’un centaure, es completa amb dues cames sense peülles... Qualsevol temptativa de resum, però, elimina la meravella que el to llegendari de Barakat imposa en la ment lectora. L’autor té un deix clàssic, inclassificable, que no sabem si anomenar persa, assiri, òrfic, khazar, mitraista, o bé si considerar els centaures un mite explicat durant un banquet platònic.
Seguint el gust de la novel·la per les dualitats, els bessons, les ombres i els reflexos, la traducció ha requerit un esforç bicèfal: Xavier Valls Guinovart i Valèria Macías Pagès han unit forces per a les versions catalana i castellana. Així tenim un llibre (doblement) geminat.
El País
